La paraula rai ve del llatí “ratis” que significa “balsa” en castellà. La terminologia ve per tant de molt antic, ja que en temps dels romans a la península ibèrica ja es donava cert transport de fusta pels rius.
Ens trobem davant d’un ofici, el de raier, que ve de lluny. El transport fluvial de fusta.
La fusta ha estat i encara és un dels materials més importants utilitzats per a la construcció, i durant el creixement de les ciutats i els pobles al llarg dels segles ha esdevingut matèria primera i necessària. Els raiers la transportaven lligada i fent-ne alhora embarcació. Eren els únics mariners d’aigua dolça que estrenaven embarcació cada cop que viatjaven riu avall. La demanda de certa fusta o bigues feia que els nostres raiers pallaresos viatgessin pel Noguera Pallaresa fins al port fluvial de destí de la mercaderia: la Pobla de Segur, Tremp, Balaguer, Lleida, Tortosa i Amposta principalment.
La fusta era seleccionada en origen als boscos pirinencs i era l’empresari fustaire de la zona qui endegava l’aventura del raier: els picadors talaven els boscos seleccionats i arrendats al terme municipal o als seus propietaris prèviament, els tiradors ajudats de les mules i els matxos duien els troncs fins a l’aigua (o bé barrancs a l’alta muntanya o bé als trams navegables dels rius), i els raiers empenyien la fusta riu avall barranquejant (ajudats de la ganxa, l’eina per excel·lència del raier, empenyien la fusta o les bigues des de la riba del barranc o del riu si no era navegable) i muntaven el rai per portar-lo al seu destí, ja fos per construcció civil a la capital del Segrià quan creixia exorbitantment a la primera meitat del segle XIX, o bé per a ús militar per a fer vaixells de guerra al segle XVIII.
Trobem els primers textos de raiers catalans a les ribes del Noguera Pallaresa en una època un tant moderna gràcies a Francisco de Zamora i al seu llibre “Diario de los viajes hechos por Cataluña” de la segona meitat del segle XVIII, tot i que l’ofici venia fent-se des d’uns segles abans, ja que trobem testimonis escrits del transport de fusta pel riu Tajo de finals del segle XV i no és doncs estrany que el transport fluvial de fusta també es donés en altres conques fluvials de la península a més de la nostra Noguera Pallaresa.
Era en aquella època gloriosa del segle XVIII en que molts dels arbres tallats a muntanya (avets i sobretot pins negres) i esdevinguts rais passarien a conformar galions per a l’armada espanyola, com bé reflecteix Jacint Verdaguer al seu poema “Cançó del Raier” que un cop musicat l’any 1919 pel mossèn Tàpies ha esdevingut l’himne de la nostra associació : “de les bigues que he enraiades se’n farien galions, galions per les armades de deu regnes i nacions” (setè vers del poema publicat a l’obra “Pàtria” del 1888). Devien ser els mateixos raiers de La Pobla de Segur i El Pont de Claverol que duien els rais fins al mar per a què els vaixell portessin els troncs i les bigues fins a les drassanes de València o fins i tot Cadis. Imagineu la vida d’un pi negre des dels boscos de la Vall d’Aran fins a Cadis per acabar esfonsat en una batalla naval contra anglesos o portuguesos al bell mig de l’Atlàntic.
I en aquesta època del segle XVIII i curiosament durant la davallada de l’ofici, principis del segle XX, seria quan més feina i treball tingueren els raiers de la Noguera Pallaresa. A principis de segle XX es començaren a construir preses i salts d’aigua per aprofitament hidràulic i posterior obtenció d’energia elèctrica, i aquests salts d’aigua impedien el transport de la fusta pel riu, lliure d’obstacles fins aquells anys, i al mateix temps i paradoxalment la construcció d’aquestes preses eren sol·lícites de fusta per a la seva execució. En trobem exemples com la presa de Talarn a l’embassament de Sant Antoni, construïda durant les tres primeres dècades del segle, que augmentà el volum de treball dels raiers i al mateix temps impedí que els rais baixessin pel Noguera Pallaresa un cop acabats els treballs de construcció. Els raiers havien de desfer els rais per superar la caiguda d’uns 40 metres i tornar-los a muntar per continuar riu avall.
Eren doncs els raiers els qui transportaven la fusta per encàrrec dels boscos pirinencs fins al port fluvial de destí (Balaguer, Lleida, Tortosa, o fins i tot fins al mar). Els picadors, en origen, talaven els pins o avets seleccionats i amb ajuda dels tiradors, els destres conductors de matxos i mules, conduïen la fusa fins a la riba dels rius o bé dels barrancs. Entrava aquí l’experiència dels raiers a l’hora de barranquejar la fusta pels rius d’alta muntanya: amb l’ajuda de la seva ganxa movien els troncs des de la riba del riu fins que el corrent de l’aigua i l’amplitud del riu pogués dur els troncs o bé bigues fins a l’emplaçament conegut com enraiador, un lloc on podien treure de l’aigua la fusta per acabar d’esquadrejar-la i posar-la en ordre per muntar els rais.
En tenim testimoni gràfic gràcies a un altre fill insigne de la Pobla de Segur, en Ceferí Rocafort. Va néixer a La Pobla de Segur el sis de setembre de 1872 i l’abandonà tot just acabats els primers estudis per anar a ampliar-los a Barcelona, però en els seus anys de joventut i gràcies a formar part del Centre Excursionista de Catalunya retornà als Pallars més d’un cop i ens deixà una gran obra, tant pel seu sentit sociològic com per la bella escriptura, anomenada “Excursions pel Pirineu i el pla de Lleida”, un recull d’escrits seleccionats de la seva obra. En aquest recull trobem el capítol 13, “Els Rayers. Transports fluvials de la fusta en les comarques lleydatanes”, una acurada explicació de l’antic ofici viscut en aquells anys. Al mateix temps conservem fotografies de l’esplèndid reportatge que va fer en Ceferí Rocafort per al Centre Excursionista de Catalunya i podem veure avui com es treballava a principis del segle XX.
Pocs anys més tard de les excursions d’en Ceferí Rocafort, cap a les primeres dècades del segle XX, la feina de raier als Pallars i a la Noguera Pallaresa començà la davallada. Tot començava a canviar amb l’arribada de la llum i la construcció de les preses hidroelèctriques. La construcció de carreteres per fer arribar la maquinària necessària per a les preses, i l’arribada de camions de gran tonatge, feren canviar el transport fluvial pel transport per carretera, que abaratia costos i estalviava temps als empresaris fustaires.
Així doncs és per la pèrdua d’un ofici d’una gran importància a les nostres contrades que ha esdevingut l’Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa de la Pobla de Segur i el Pont de Claverol.
M´´es informaci´´o a: http://www.elsraiers.cat
Us adjunto el programa esperant que sigui del vostre inter“es.
Casa Leonardo 